Els refrescs són, en general, begudes endolcides, saborizadas, acidulades, acolorides, carbonatades i, de vegades, conservades mitjançant un additiu químic.
L'origen dels refrescs gasosos es remunta als antics grecs que apreciaven les aigües minerals per les seves propietats medicinales i refrescants. En 1767, Joseph Priestley va trobar una manera de carbonatar l'aigua per mitjans artificials sense imaginar els cabdals efectes del seu descobriment.
En el seu mètode obtenia el biòxid de carboni CO2 fent reaccionar una sal sòdica (generalment bicarbonato de sodi) amb un àcid, raó per la qual encara se'ls crida "sodas" als refrescs gasosos.
Al 1860 ja havia en Estats Units 123 fàbriques de "sodas" de diferents sabors: pinya, cirera, taronja, poma, maduixa, zarzamora, pera, etc., etcètera.
segueix ->[@more@]
Un saboritzant artificial pot contenir més de 24 compostos químics diferents (extractes o sintètics). Els sabors de cola són encara més complexos i les seves formulacions són un secret gelosament guardat.
En ocasions els fabricants inclouen ingredients que fan més difícil l'anàlisi química per part dels competidors.
Els sabors de cola contenen cafeïna, un estimulant suau. Quan s'empren extractes oliosos de fruita s'ha d'afegir un emulsificante a fi d'impedir que els olis se separin en la beguda.
Els colorants més emprats en els refrescs són les anilines sintètiques, aprovades per la Secretaria de Salut.
Els colorants naturals de la fruita no són tan estables ni tan intensos com els sintètics, pel que gairebé no s'empren.
El C02 en solució dóna caràcter àcid a la beguda però, en ocasions, s'afegixen altres àcids: fosfórico, cítric, tartárico i málico. Excepte el primer (empleat en els refrescs de cola) tots els altres àcids presents en les fruites. L'àcid millora el sabor i ajuda a preservar al refresc de l'atac microbià. Per a tal efecte s'afegix també un conservador (comunament benzoato de sodi) al 0.04% aproximadament.
Generalment el CO2 es dissol en la beguda en la proporció de 1.5 a 4 volums de gas (a condicions estàndard de temperatura i pressió) per cada volum de líquid. Ja que la solubilitat del gas disminueïx a l'augmentar la temperatura, les ampolles dels refrescs de vegades arriben a esclatar. L'agitació i els cops també afecten a la solubilitat del CO2 amb les mateixes explosives conseqüències.
Hi ha una observació interessant al destapar un refresc gasós. AL destapar-lo comença a bombollejar ja que disminueïx la pressió sobre el líquid i es trenca l'equilibri que mantenia al gas dissolt.
No obstant això a la poca estona de destapat se suspèn el bombolleig… fins que s'aboca el refresc a un got. L'anterior és degut al fet que el líquid en l'ampolla desprèn CO2 que s'acumula en el coll de l'ampolla, el qual novament equilibra la pressió de vapor del gas de la solució.
Quan es posa en un got es produïx el bombolleig perquè no hi ha suficient CO2 en l'ambient com per a neutralitzar la tendència a separar-se de la solució i, a més, perquè el got està a major temperatura que el refresc amb el que disminuïx la solubilitat del gas. Hi ha ocasions que al destapar un refresc molt fred aquest es congela dintre de l'envàs.
Acabem aquestes observacions amb la següent: el bevedor d'un refresc gasificat (o millor de cervesa) notarà que les bombolles augmenten de grandària a l'anar-se acostant a la superfície; confirmarà així que el volum d'un gas augmenta al disminuir la pressió que suporta.